PERQUÈ PREOCUPA TANT EUROPA L'NMD, EL SISTEMA ANTIMÍSSILS AMERICÀ?. Albert Alay (08.07.00)

No és el primer cop que parlo d'aquest tema en el sentit que no hi ha res a dir que un país es monti el seu sistema defensiu --Estats Units ja ho havia fet amb la seva Iniciativa de Defensa Estratègica en l'època de Reagan--, perquè és el dret de cadascú a defensar-se i perquè si una acció és defensiva no perjudica només que als que volen atacar-los en trobar-se que són invulnerables. Això se m'ha criticat amb l'argument simplista de que "qualsevol cosa que facin els americans és dolenta per definició".

Jo, que justament no soc pas un defensor dels americans, i que els critico el ser els caps de l'OTAN i el seu intervencionisme en totes les guerres però especialment a Grenada, a Panamà, a Cuba, a Corea, al Vietnam, a Irak, a Iugoslàvia... --confio no haver de fer més llarga la llista de cara el futur--, he de dir que tot i no ser cert que per definició tot el que fan els americans sigui dolent, en el cas dels seus plans de defensa són perillosos. Llàstima que no se'ls pugui parar els peus perquè la seva potència ja és insuperable per cap país del món ni pel món sencer. Europa i Rússia es queixen de l'NMD però no diuen el perquè; perquè voldrien fer el mateix i no poden. Per això demanen de participar-hi que és xocant en el cas de Rússia i dels països de la seva òrbita. Tots criden i es queixen, però tots amaguen l'ou i no diuen el perquè.

El motiu és molt senzill; qualsevol arma defensiva és ofensiva. I com més defensiva és, més ofensiva. Quan els guerrers de l'antigüitat lluitaven amb llances o sagetes només hi havien dos sistemes defensius; un, apretar a correr per a que no et foradessin o, segon, tenir una llança o unes sagetes que arribessin més lluny. Això a terra. Però passem a la mar. Dos vaixells --amb independència del seu volum i resistència als impactes-- sempre guanyarà el que tingui les bateries de més abast perquè l'altra no se'ls podrà apropar. Això és inqüestionable; és el que va passar a la guerra de Cuba, on Espanya va fer el ridícul amb una gran flota perquè els canons dels americans ni els van deixar apropar. El resultat fou; la flota espanyola enfonsada i només un ferit a la flota americana no pas per cap projectil  espanyol sinó perquè en una relliscada va caure escales avall a la coberta del seu propi vaixell.

Aquests dos exemples il·lustren el perquè pot ser perillós el projecte americà, i com no es diu la veritat cal pensar-hi una mica. Els europeus i russos ho veuen amb recel, i és normal. No hi ha altre defensa contra els míssils enemics que uns altres míssils de més abast, o que siguin més potents o més sofisticats. No es poden interceptar els míssils de l'enemic amb precs a Santa Bàrbara o a la verge de Fàtima. Només es pot fer amb més potència de tot i tot de més abast. Un paraigües balístic vol dir que els teus míssils són capaços de interceptar els de l'enemic fins i tot en el moment de ser activitats. Vol dir que en un moment determinat si l'enemic engeja mil míssils els americans hauran de tenir molts més míssils encara per interceptar-los tots i naturalment per replicar amb contundència. Els americans tindran quatre vegades més de míssils que tots els altres països junts i prou caps nuclears per a la rèplica. Això costa molts diners evidentment i per això fins i tot en el Congrés en Clinton hi té dificultats. I, evidentment, Nordamèrica és un gran perill si ho tira endavant --que imagino que com va passar amb el Pla de Defensa Estratègic ja ho ténen mig fet. Però russos i europeus també són perillosos perquè es queixen del que fan els altres i no gosen explicar el perquè als seus pobles. I la gent té dret a saber que ens queixem perquè nosaltres sóm impotents per tenir quelcom semblant.